Divuit mesos i un dia més, es fa tan lent esperar, ja no passen tramvies no, ja no vaig ni a pescar. Ja no borden els gossos i han pleat els del circ, ja no hi ha trapezistes, no, i tu no véns mai per aquí. S'ha parat el rellotge vell de la nostra estació i els ocells de la via tres s'han rebel·lat contra tot. I els diumenges a la tarda són encara tan avorrits; hi ha coses que no canvien mai i tu no véns mai per aquí. Un avió creua un tros de cel i jo em sento morir, aquests núvols no marxaràn fins que arribi l'abril. Tu ja no véns mai per aquí. Ja no queden estrelles, no, tampoc passen els trens que ens portaven a casa als dos després d'anar a trencar el gel. I ja res és com era abans, els avis diuen sovint, les xafarderes van preguntant: per què no véns mai per aquí? I les nits, quan ja no fa fred, torno a pujar al meu terrat. Des d'aquí puc veure encara aquest cel ennuvolat. Tu ja no véns mai per aquí.
